Petita Gran Revolució - Capítol 39.1

 Ahir em va costar adormir-me. No pensava en res concret, segurament l’inconscient feia de les seves.  

 

Quan ha sonat el despertador ja era de dia i tenia moltes ganes d’escriure.

Segurament sigui la última vegada que escric sent un projecte de mare tot i que potser a ser-ne mai se’n aprèn del tot. Mai havia tingut un instint maternal gaire desenvolupat, però tampoc sabia que volia ser intèrpret de llengua de signes en el seu moment; suposo que sempre he funcionat per impulsos i abraçant la sorpresa.

Ha estat un embaràs bo, tant que fins passat l’equador no vam saber que era una realitat, inesperada, es clar.

Sovint s’ennuvola la maternitat després del part, o això diuen. Avui tenia moltes ganes de compartir què és això de portar vida per algú tant escèptic com jo. Em considero curiosa per naturalesa, emocionalment inestable i a estones volàtil, desordenada de portes enfora, sovint massa crítica i prou independent.

Llavors, com és això de ser responsable d’alguna cosa que encara ni coneixes? Instint.

M’agrada llegir a la gent, de fet, no ho puc evitar; sentir-la més enllà d’una aparença, palpar-la sense quasi tocar-la amb certa por que puguin saltar espurnes.

Llavors, com és això de sentir una quasi persona tractant de dir-te coses amb moviments descompassats? Màgia.

Suposo que en aquest punt és on pren força això del “sentir”. Impossible de compartir, perquè cada cap i cada cor és un món, però les emocions es senten més enllà d’un batec o d’una corrent. S’ha generat un vincle completament inevitable i em pregunto constantment què passa després, quan deixa de ser un ésser aquàtic per començar a respirar i entendre aquest entorn, a vegades hostil, on l’hem portat.

I tot això, ho escric des de la més absoluta basarda. La paradoxa de la curiositat.

Rellegeixo les meves paraules  en veu alta i ella sembla voler-hi afegir alguna cosa. M’adono que per primera vegada en molts anys escric en la meva llengua materna i no en el préstec d’adopció.

Aquesta situació a estones m’aclapara. Per bonica i per desconeguda, perquè aquest cop no puc prendre les decisions unilateralment ni tirar pel dret com he fet sempre. Perquè de cop m’adono que penso en el plural “família”. Perquè de cop em sento més dona que mai. Perquè tot això que està a punt d’arribar és una sort. I perquè aquest camí l’estic compartint amb gent meravellosa.

 

 

I demano disculpes als lectors incondicionals perquè potser aquest cop els costi una mica més entendre’m.